Teixir ponts, no murs

Teixir ponts, no murs

Des que vaig posar un peu en aquest institut, l’aula de nouvinguts va captivar la meua mirada. És un espai on el teler comença des de zero, on alumnat que fa menys d’un o dos anys que ha arribat al nostre sistema educatiu aprèn a situar-se en un món nou. Aquesta realitat m'ha inspirat tant que s'ha convertit en l'eix del meu TFM: com ensenyar el valencià no com una assignatura més, sinó com una llengua de relació que facilita la integració social i la connexió amb l’entorn.

El projecte que he desenvolupat amb ells té una filosofia clara: aprendre per a ajudar, i ajudar per a integrar-se. Vam començar visualitzant la tasca de la Plataforma per la Llengua amb el seu «Voluntariat pel Valencià», i els vaig explicar que el que fem cada dimarts al pati de l’institut o el que promou l'Ajuntament de Montcada té un objectiu comú: crear parelles lingüístiques que s’ajuden mútuament. Per això, faríem un projecte d’aprenentatge-servei.

Per a mi era important transmetre’ls que no estan sols en aquest procés. Per això, vam connectar amb l'EPA de Montcada, on un grup de dones de diferents països també s'esforcen per aprendre la nostra llengua des de zero. Em vaig posar en contacte amb el professor del grup de “valencià per a estrangers” i vaig establir uns ponts que ens facilitarien treballar en col·laboració. El fil de la comunicació ja estava llançat.

Mitjançant l'aprenentatge per modelatge, els vaig presentar una carta escrita per mi mateixa. No volia que feren un exercici purament gramatical, sinó que aprengueren a defensar-se en una conversa real. La idea és que, després, pogueren traslladar els coneixements adquirits a la seua vida real. Vam treballar deu estructures bàsiques, deu preguntes que qualsevol persona els podria fer en un primer contacte. L'objectiu? Que la pròxima vegada que algú els parle en valencià pel carrer, tinguen més autoestima cap a les seues capacitats i senten la seguretat de respondre sense haver de canviar immediatament al castellà.

Puntada a puntada, asseguda al seu costat, vam anar polint els esborranys. vore com passaven a net les seues paraules, sentint-les seues, va ser un dels moments més gratificants de les pràctiques.

A més, els vaig explicar que el llenguatge és, sobretot, veu. Per a treballar la competència oral i trencar la barrera de la vergonya, els vaig proposar gravar les seues cartes. Tot i que a molts la càmera els feia respecte, es van atrevir amb els àudios. Escoltar-los parlar en valencià, amb eixa fluïdesa incipient i amb la il·lusió de qui està obrint una porta nova, em va omplir d’orgull. Ara, aquestos àudios i cartes ja han viatjat fins a l'EPA. Jo mateixa vaig anar a presentar el projecte a les alumnes de valencià per a estrangers i, ara, elles estan teixint les seues respostes.

Estic esperant el moment de tornar a l'institut amb els resultats. Quan reben les respostes personals d'eixes dones que, com ells, estan aprenent, el cercle d’eixa comunicació asíncrona es tancarà. Serà el moment en què s'adonaran que qualsevol edat és bona per a aprendre i per a trobar-li riquesa a la llengua pròpia. Hauran vist que el valencià és una eina viva de relació, una mà estesa cap a la comunitat que els acull.

M'emporte d'aquesta experiència una lliçó vital per al meu TFM i per a la meua carrera: el valencià no és només una llengua per a aprovar un examen; és el fil que ens permet sentir-nos part d'un mateix tapís, tinguem l'origen que tinguem. Gràcies a aquest projecte de col·laboració, ara saben que la seua veu, també en valencià, té valor i té resposta.