La marea que ens uneix, entre lluita i comboi
Després de setmanes de preparació, de dissenyar cartells a l'hora del pati i de teixir una consciència col·lectiva, per fi va arribar el dia. El matí va començar amb una cita plena de simbolisme. Ens vam trobar totes a la parada del metro per a anar juntes cap a València. El vagó ja respirava eixe aire de compromís que ens havia acompanyat tot el mes, i en arribar a la ciutat, ens vam fondre en una marea verda vibrant, plena de veus i de ganes. Totes vestien de verd o de groc reflectant. A mi Neus em donà el seu jupetí amb la frase "Docent treballant en precari" (Ho podeu vore a la foto).
Caminar pel centre de València envoltada de companys i companyes, cridant durant hores per una educació pública de qualitat, em va fer sentir una gran força. Hi ha una unió especial que només es crea quan comparteixes una causa justa.
En consultar les xifres, l'orgull va créixer encara més: un 70% del professorat del nostre institut havia secundat la vaga. Som un centre que no sols ensenya teoria, sinó que practica la coherència i la dignitat.
A més, la manifestació em va regalar un d'eixos moments il·lusionants de retrobament. Vaig veure a Laia i a Neus, companyes de batalles del màster a qui no veia des que van acabar les classes i cadascuna va marxar al seu centre de pràctiques. Vam ser uns fils que es retrobaven. Foren només uns minuts, però suficients per a comprovar, amb un somriure, que totes tres estem vivint aquesta experiència amb la mateixa il·lusió. Sentir que elles estan felices i saber que jo també ho soc és la confirmació que estem en el camí correcte.
Però el moment més emotiu va arribar en acabar la marxa. Després de la lectura del manifest, un grup de professors i professores del centre vam anar a dinar junts. En eixe dinar, el "comboi" va ser el protagonista. Més enllà de les reivindicacions qu havíem compartit al llarg del matí, vaig sentir l'acollida més sincera que podia esperar. Em van incloure com una més, sense distincions, escoltant la meua veu i compartint rialles. Per primera vegada, no em vaig sentir com "l'alumna en pràctiques", sinó com una més. Em va posar molt contenta el bon rotllo i sentir que en formava part.
Aquell dia, entre col·laboració docent, lluita unida i comboi, la meua puntada fou de pertinença. Me'n torní a casa amb el cor verd i la certesa que, quan ens unim i acompanyem la feina i la lluita d’una amistat sincera, el teixit que creem és immensament més fort i resistent.
A continuació, vos adjunte algunes imatges de la marea verda per a que vejau la força que transmetia. I també una foto amb les meues companyes de màster i amigues! :)
Ai Clara, com deia Manel, quin dia feia amics! Quina il·lusió llegir com amb paraules pots descriure tot eixe conjunt d’emocioms que vam viure aquell dia. Crec que la manifestació va ser, per a aquells que vam participar, una experiència intensa i força encoratjadora, sobretot per als (gairebé) docents. Força, i a seguir!
ReplyDeleteClara, m’ha emocionat molt llegir-te perquè transmets molt bé que aquella manifestació no va ser només una reivindicació, sinó també una experiència de pertinença a un col·lectiu. M’agrada com combines la mirada crítica sobre l’escola pública amb eixe “comboi” tan valencià i tan necessari: sentir-se acollida, reconeguda i part d’un col·lectiu docent també és aprendre a ser professora.
ReplyDeleteI el comentari de Neus, que també n'ha parlat al seu blog, és l'espill docent complementari: emocions, lluita i comboi... L’amor per la llengua i per la professió, com a xarxa i grup. Endavant!