Teixir el pensament crític a l'aula
Hi ha temes que, sobre el paper, poden semblar distants per a un adolescent de 4t d'ESO. El teatre de l'absurd o l'assaig fusterià podrien ser fils difícils de lligar si no fora per la mà de Neus, que sap exactament com estirar de la corda per a connectar amb ells. Neus havia preparat algunes sessions on la literatura es va convertir en joc, reflexió i, sobretot, identitat.
Vam començar explorant el teatre de l’absurd i d'innovació amb Manuel de Pedrolo. Per a fer-los entendre l'opressió de Homes i No, Neus no va recórrer a una lliçó magistral, sinó a l'acció. Dos voluntaris van acceptar el repte de tancar-se en un espai limitat de l'aula, convertits en presoners d'un habitacle invisible, mentre la resta de la classe exercia de censors, vigilant cada moviment i cada paraula. El més brillant fou el llenguatge. Neus els va demanar que mantingueren una conversa banal, però no amb el lèxic de la postguerra, sinó amb el vocabulari de "l'època TikTok". Vore els personatges de Pedrolo parlant des de la seua pròpia realitat generacional va fer que el concepte d'absurd i de manca de llibertat fora molt més tangible. Al final, quan vam llegir el fragment original i vam reflexionar sobre qui és eixe "No" que ens vigila, l'alumnat ja estava totalment dins del joc literari.
En una altra sessió, ens vam endinsar en el terreny de la literatura d'idees amb Joan Fuster. Després de situar-nos amb un vídeo molt visual de la Plataforma per la Llengua sobre el seu context històric, vam aterrar en el seu Diccionari per a ociosos i, especialment, en els seus Aforismes. La dinàmica fou un èxit, Neus els va presentar un llistat de sentències fusterianes i els va demanar que triaren quin aforisme els representava més. Escoltar les seues justificacions fou un exercici de sinceritat i humor. vore com xics i xiques de quinze anys es veuen reflectits en el pensament mordaç i brillant de l'assagista de Sueca és la prova definitiva que la bona literatura no té data de caducitat.
Treballar l'assaig humanístic i la intertextualitat d'aquesta manera feu que l'alumnat no es sentira com un simple receptor de dades, sinó com un agent actiu. Neus ensenya que llegir Fuster o Pedrolo és, en realitat, una manera de llegir-nos a nosaltres mateixos i de qüestionar el món que ens envolta.
Me'n torní a casa amb la llibreta plena de puntades d'enginy. Vaig aprendre que, de vegades, per a entendre un clàssic, cal passar-lo pel filtre de la modernitat i deixar que siga l'alumnat qui trobe la seua pròpia veu enmig de les paraules i els missatges.
La clau és buscar en cada moment, per a cada objectiu, una proposta que siga la "transposició didàctica" d'un concepte, d'un saber, d'un contingut, que no hem de traslladar de forma transmissiva i teòrica. En el primer cas, un exercici de dramatització (i de reflexió) fantàstic sobre Pedrolo i el teatre de l'absurd. En el segon cas, la idea és que l'alumnat faça seus els aforismes de Fuster, i que els defense en públic. Molt diferent a interpretarar-los teòricament sense més. Una gran lliçó. I una gran observació teua. Em falten, només, les fotos. Almenys, les de la primera situació.
ReplyDelete