Ser el teler: Un dia de "performance" i autoritat
Sempre m’he preguntat quin dia deixaria de sentir-me una aprenent per a sentir-me, de veritat, professora. Eixe dia va arribar fa poc, quasi per sorpresa. Neus, Marta, Maria i Empar se’n van anar juntes a un Congrés de Pedagogia i Innovació a Dénia i em van posar les claus al coll, em vaig sentir com si em nomenaren cavallera. Encara que em van oferir quedar-me a casa i que els posaren guàrdies que les cobriren vaig decidir que era el moment d’acceptar el repte i deixar de mirar com teixien les altres i posar-me jo sola al capdavant del teler. Cobriria a Neus durant tot un matí.
Va ser curiós observar les cares de l’alumnat quan em veien arribar sola. Hi havia una mena de sorpresa col·lectiva en vore que eixe dia la performance de fer de profe no era un simulacre, sinó la realitat.
El moment més tens va ocórrer en 2n d’ESO. En una classe on normalment hi ha codocència i solen ser dues professores alhora (3 amb mi), estar jo sola va fer que algun alumne intentara desestabilitzar l’ambient. Un xic va decidir alçar-se i escriure "VOX" en la pissarra, interrompent el ritme i ignorant les meues indicacions. Vaig tindre clar que educar també és marcar límits ètics. Li vaig dir que el feixisme no té lloc en la meua classe i el vaig convidar a eixir al corredor. Defendre la convivència i el respecte davant de tota l'aula va ser una lliçó d'autoritat que, sincerament, em va fer sentir que estava preparada per al que vinga. Ser profe és, també, saber dir prou.
La resta del dia va ser una marató d'aprenentatge constant. Vaig saltar d'un curs a un altre sense descans. Vaig viatjar al segle XV explicant la cavalleria del Tirant lo Blanc i el Curial e Güelfa en Batxillerat, com ja vos havia avançat en l’anterior entrada; vaig posar ordre a les propietats textuals en l'ESO; vaig fer-los una prova de lectura de Terra Baixa d’Àngel Guimerà i vaig continuar teixint el meu projecte amb l'alumnat nouvingut.
Vaig acabar el dia esgotada però amb una satisfacció immensa. Aquella performance. de ser Neus durant unes hores em va servir per a confirmar que m'agradava aquest escenari. Vaig aprendre que puc gestionar el silenci, l'explicació i el conflicte amb veu pròpia.
Has superat totes les proves del món en aquesta jornada. Arribar esgotada a casa, però amb una satisfacció immensa és la prova definitiva. I aquests límits que cal marcar, en el dia a dia, saber dir prou. Una altra prova per a la clara heroïna. I tot, vist, com una perfomance davant un públic jove, davant uns ulls que cal mantenir vius i encuriosits.
ReplyDelete