L’última puntada: Un final que és un començament
Tot teixit té un final, un punt on l'agulla s'atura per a contemplar l'obra acabada. Les meues pràctiques han arribat a la seua fi i, sincerament, em costa trobar les paraules per a descriure la barreja de satisfacció i enyorança que sent. El que va començar com un requisit acadèmic ha acabat sent una sorpresa preciosa que m’ha aportat molt més del que mai hauria imaginat.
L’últim dia no va començar entre llibres, sinó amb un detall que guardaré amb molta estima. Neus em va convidar a desdejunar abans d’entrar a l’institut; un gest que m'ha confirmat que la nostra sintonia va més enllà de les aules. No he pogut tindre més sort amb la meua tutora. Ella ha sigut la peça clau, la mà experta que m’ha guiat i m'ha donat la llibertat necessària per a trobar la meua pròpia veu. Marxar sabent que ens hem fet bones amigues és el millor regal que m'emporte.
Confesse que sent un poc de "fomo" (eixa por a perdre-m'ho tot) per no poder viure el final del curs. M'agradaria vore com floreixen els projectes que hem encetat, com acaba l'obra de teatre, com respon l'alumnat als nous reptes... Però, encara que ja no estaré allí cada matí, el cercle encara té algunes puntades pendents. Tornaré algun dia per a portar als alumnes nouvinguts les cartes de l'EPA i tancar eixe pont d'il·lusió que vam construir junts.
A més, el meu compromís amb el centre i amb els companys continua viu. M’han convidat a seguir amb ells en la lluita per la vaga, i ahí estaré, defensant la dignitat d’una professió que ara sent més meua.
Tanque aquesta etapa amb llàstima per haver de dir adéu, però amb una motxilla plena d'experiències, lliçons i somriures. He après que ser professora de valencià és molt més que ensenyar gramàtica: és acompanyar, és emocionar-se, és lluitar pel que és just i, sobretot, és no deixar mai d'aprendre dels mateixos alumnes.
Gràcies a l’institut, al departament i a cada xic i xica que m'ha deixat entrar en la seua vida durant aquests mesos. Les pràctiques acaben, però l'aventura de veritat, la de dedicar-nos a l'educació, acaba de començar.
Aquesta última entrada que vos escric als qui m’heu anat llegint per ací és el tancament d'un cicle, però també el llançament cap a una nova etapa. Tots els que hem escrit aquestos blogs hem passat d'observar com altres teixien a sostenir nosaltres mateixos el fil.
Ens veiem a les aules!
De requisit acadèmic a sorpresa preciosa. Les dos fotos finals ho diuen tot. Neus t'ha acompanyat i això és una sort que t'hi acompanyarà sempre. Un privilegi. Queda aquest diari com a document escrit. Aquesta nostàlgia indescriptible pel que has deixat. Aquest sentiment de "fomo". Les emocions i ensenyaments viscuts. Les mirades dels alumnes. La il·lusió compartida. Aquell professor que era poeta mentre vivia les classes a secundària es quedava molt tocat quan acabava cada curs. Només podia recollir els poemes escrits, als fulls i a la pell, que evocaven cada emoció i preparar-se per a alçar un nou edifici el curs vinent, amb unes noves mirades encara per descobrir. Tu també saps que les aules (amb la vida que comporten) t'esperen. Les puntades apreses al teler de Montcada t'acompanyaran per sempre.
ReplyDeleteQue bonico i quins finals tan emocionants estem tenint tots. Pel que he anat llegint, l'acollida general dels qui hem escrit blog ha estat molt positiva i gratificant. Bones experiències que sempre portarem al cor.
ReplyDelete