Les Trobades d’Escoles en Valencià
El passat 23 d’abril, Dia del Llibre, el nostre teler es va traslladar a Massalfassar. Les Trobades d’Escoles en Valencià són eixe moment de l’any on les agulles de tots els centres de la comarca s’uneixen per a formar un tapís gegant i resilient. Anàvem totes amb la samarreta oficial, orgulloses de representar el nostre institut en una festa que és, per damunt de tot, una declaració d'amor a la nostra llengua i identitat compartida.
Sempre m’ha agradat, des de xicoteta, participar en aquestes jornades de música i jocs.
El nostre centre va oferir un taller que va tindre molt d'èxit: decorar totebags amb expressions típiques valencianes. Vam dur plantilles amb paraules autòctones i anàvem explicant-ne el significat a qui s'acostava. Fou preciós vore com la gent triava la seua paraula preferida i la transformava en una xicoteta obra d’art original. Fins i tot nosaltres vam aprofitar per a fer-ne alguna. La meua em quedà ben xula i ara la lluisc feliçment a diari.
La jornada va tindre un punt de diversió afegit amb el torneig de Colpbol. La casualitat va voler que el nostre institut s'enfrontara al centre on fa les pràctiques la meua amiga Laia. Fou divertidíssim retrobar-nos allí, entre crits d'ànim i rialles, amb la broma de vore quin dels nostres grups d'alumnes seria més hàbil. I bé... no és per presumir, però ens vam endur la victòria! Un motiu més per a celebrar el bon ambient del matí.
Però no tot van ser rialles. Quan la jornada ja s’acostava al final, Neus i jo vam viure un moment realment impactant i desagradable. Mentre xarràvem en un taller, una dona va baixar del seu domicili totalment fora de si per la presència d'una bandera on posava “País Valencià”. Començà a cridar-nos, qüestionant la nostra tasca com a educadores i afirmant amb agressivitat que estàvem ensenyant malament als adolescents. La situació va escalar fins que, en un gest de total intolerància, va arrancar la bandera, la va destrossar i se la va endur dient que la tiraria al fem. Malgrat la seua actitud intimidatòria, vaig intentar defensar el nostre dret a estar allí i a expressar-nos lliurement en un espai públic amb tots els permisos. Fou un xoc d'una mala educació i violència cultural que ens va deixar impactades. Aquesta experiència ens va deixar un regust amarg, però també ens va unir més. Ens vam envalentonar i vam decidir que no deixaríem que un acte de ràbia i tancament mental ens amargara tot el que havíem construït durant el dia.
Vaig aprendre una lliçó que no ve en els llibres de text. Ja ho sabia, realment, però vaig experimentar com ser professora de valencià és, a vegades, estar a la trinxera. Però vore els nostres alumnes gaudint, jugant i pintant paraules boniques en les seues bosses ens recorda que el fil de la nostra llengua és molt més fort que qualsevol estirada violenta. Seguim teixint, amb més força que mai!
"Quin goig fer comboi amb la meua colla"! Què bonic! Quin bon ambient que has sabut descriure i que transpuen les teues fotos. Les trobades són molt emotives! Tant a primària com a secundària. Massalfassar! Un poble reivindicatiu, amb Cant al Ras i colla de Dimonis. No hauria de passar, però allí també s'hi amaga algun personatge pertorbat i intoxicat per la intolerància. L'odi cultivat per grups i mitjans ens arriba als docents... No oblidem que vivim, també, en una trinxera...
ReplyDelete