L’avaluació: el tapís humà

 L’avaluació: el tapís humà

En aquest viatge que són les pràctiques, Neus m’ha obert totes les portes possibles. Gràcies a la seua generositat, no m’he quedat només a la vora del teler; m’ha convidat a entrar a les reunions departamentals, als claustres i, recentment, a un dels moments més decisius de la vida acadèmica: les sessions d’avaluació.

Assistir a aquestes reunions és com observar com s'ajusten les tensions de cada fil perquè el teixit no es deforme.

La biblioteca es transformà en un espai de diàleg. Al voltant d'una taula redona presidida per l'equip directiu i la tutoria del grup, el professorat ens vam reunir per posar en comú el camí de cada alumne. Es passà un full de signatures per deixar constància de la presència de cada profe i es va escriure una acta detallada. A més, hi havia la presència fonamental de l'orientadora, que a una avaluació de 4t d'ESO esdevingué una brúixola essencial per a guiar aquells fils que busquen decidir el seu destí cap al Batxillerat o els Cicles Formatius.

Amb una quadrícula plena de notes provisionals al davant, Neus m’explicava cada xifra. Fou molt interessant comparar els resultats entre assignatures germanes com valencià i castellà, o vore com cada alumne avançava respecte de l’avaluació anterior.

Però el que realment em va colpir no foren els números, sinó el factor humà. En eixa taula es va parlar dels aspectes més transcendentals. Es va parlar d'acordar i justificar les faltes d'assistència d'una xiqueta que havia perdut el seu pare, un gest de tendresa i justícia que recorda que l'escola és, abans que res, refugi.

Així, mentre la tutora anava anomenant cada alumne, el professorat compartia les seues impressions. No es tractava només de preguntar per què s'havia suspès o si hi havia possibilitat de recuperació; es tractava de parlar de qui són ells i què volen ser. Especialment a 4t d'ESO i 1r de Batxillerat, les converses s'omplien d'expectatives i somnis.

És en aquestes reunions on t'adones que cada professor aporta una visió diferent de la mateixa tela. Alguns, els de les optatives, entraven i eixien quan ja havien dit la seua part, però els qui es quedaven fins al final anaven dibuixant, alumne per alumne, un mapa de necessitats, dificultats i fortaleses.

M'emporte d'aquestes sessions la certesa que avaluar no és jutjar, sinó conèixer. És entendre que darrere de cada nota hi ha una persona amb unes circumstàncies, i que la nostra tasca com a docents és saber quan cal estrènyer la corda i quan cal donar un poc de marge perquè ningú es quede arrere pel camí.

Hui, les meues puntades de saber tenen una mirada més global. He après que per acompanyar l'alumnat, primer cal saber escoltar el que els seus silencis i els seus números reflecteixen i el que ens volen dir.