Retalls de realitat

 Retalls de realitat

En primer lloc, m'agradaria explicar el meu retard en donar-vos novetats. He anat escrivint les meues entrades del blog en la llibreteta que sempre m'acompanya allà on vaig però no he trobat el moment de transcriure-les. Se m'han acumulat diverses històries que vull compartir-vos i hui vos parle dels meus sentiments en acabar la primera setmana com a alumna de pràctiques.

Després de la meua primera setmana completa a l’institut vull compartir-vos algunes de les qüestions que vaig descobrir. Si haguera de descriure la setmana amb una imatge, seria la d’un mosaic que es va omplint de colors i textures diferents. Cada dia que passava, jo anava sentint com l’institut deixava de ser un edifici de rajoles al que li tenia por per a convertir-se en un organisme viu on la llengua, la tecnologia i la memòria s’entrellacen diàriament.

Una de les coses que més em captivà fou observar com la nostra llengua guanya terreny a mesura que l’alumnat creix. En els cursos més baixos, com ara 2n d’ESO, el valencià encara és un teixit fràgil. Les professores llancen preguntes en la nostra llengua, però les respostes dels xiquets sovint tornen en castellà o en un valencià que els ix a trompicons, amb la por de qui travessa un camí desconegut.

No obstant això, a mesura que van creixent, la cosa canvia. A 1r de Batxillerat, el valencià ja és una eina més fluida, segura i constant. És ací on es veu la faena silenciosa i tenaç del departament de valencià; eixa insistència pacient que, curs rere curs, va polint la paraula fins a fer-la seua. Fins i tot a la sala de professors s’escolta la llengua freqüentment i amb naturalitat, tot i que, en ocasions, em pregunte si és perquè vaig sempre al costat d’una professora de valencià a qui tothom sap com adreçar-se. Pense (i vull pensar) que no és així, o no sempre…

En l’aspecte tecnològic, em vaig sentir com si haguera fet un salt en el temps. Jo, que vaig créixer amb l’ús infalible del guix i els dits tacats de pols blanca, em trobava ara amb la incorporació de les pissarres digitals, que just han incorporat enguany al centre. Em semblà molt curiós vore com escriuen i esborren directament sobre la pantalla, com mostren PowerPoints, vídeos o textos sense necessitat d’encendre cap projector. Em sorprenia perquè jo no vaig viure aquest desplegament fins a la universitat, no perquè jo siga molt major i deixara l’institut fa tant, sinó perquè les innovacions han anat acceleradíssimes els últims anys. Crec que la pandèmia va ser eixe punt d'inflexió que ens va espentar, per fi, cap a un model d’aula virtual que és beneficiós per a tots, professorat i alumnat.

Veig clarament que és un avanç necessari, una eina que, ben usada, és una puntada d'or per a l'aprenentatge actual.

A més, com ja em va passar el primer dia, el millor ha tornat a ser la connexió humana. El món no deixa de ser un mocador. Freqüentant la sala de professors, m’he trobat amb la professora d’anglés. Xarrant i estirant, de nou, el fil del passat, ens hem reconegut i hem recordat que vam ser companyes de classe, quan estudiàvem alemany fa uns anys. I ací ve, una vegada més, la part poètica: em contà que ella fou la primera treballadora que van contractar en l'acadèmia d'idiomes on jo treballe actualment! De nou, el teler de Montcada torna connectar-me no només amb la docència, sinó també amb les persones que, sense jo saber-ho, d'una manera o una altra, ja formaven part del meu propi ordit.

Amb tot, tanquí la setmana especialment contenta, sentint-me, cada vegada més, com un fil més que ja començava a formar part d'aquest teixit col·lectiu.