Paraules que acullen

 Paraules que acullen


Sempre m’han ensenyat que aprendre una llengua és tenir una finestra més des d'on mirar el món. En l'institut de Montcada, hem decidit que eixa finestra estiga oberta de bat a bat per a aquells que acaben d'arribar. L'aula de nouvinguts no és només un espai de reforç; és on persones procedents de Colòmbia, Veneçuela, l'Argentina, Ucraïna o Algèria es troben per primera vegada en la nostra cultura.

En aquestes hores, els alumnes deixen les seues aules de referència per a trobar-se amb nosaltres en un entorn més pausat. Ací, el valencià es converteix en un pont. No només seguim un llibre de text, sinó que l'omplim de vida, ja que tractem de connectar els continguts amb les seues vides quotidianes. A més, també els ajudem amb els continguts de l'assignatura perquè la llengua no siga mai una barrera per a l'èxit, sinó una aliada.

L'objectiu és que cada paraula nova s'enganxe a la seua memòria a través de l'emoció. Per això, busquem que l'aprenentatge siga realment significatiu. Quan treballem els oficis, per exemple, no ens limitem a fer llistes; els preguntem a què es dediquen les seues famílies o què somien ser de majors. Veure un alumne consultar el diccionari o el traductor perquè vol explicar-te la professió de son pare és veure, en directe, com una paraula nova comença a formar part de la seua pròpia història. 

Però el moment més bonic per a mi va ser quan vam decidir traure les paraules al carrer. Vam anar al mercat municipal de Montcada per a estudiar el vocabulari de les botigues i el menjar. Entre les parades, el valencià va deixar de ser una teoria en un paper per a convertir-se en un so real: “Quant val això?”, “Vull un quilo de pomes”. Assenyalar un aliment i posar-li nom en la llengua que ara els envolta és una manera de dir-los: “Aquest lloc també és vostre”.

Em sent profundament afortunada de fer les pràctiques en un centre que tria dedicar hores i recursos a aquest projecte. No tots els instituts ho fan, i veure com es prioritza aquesta acollida lingüística és una lliçó de vida que m'estic emportant directament al cor (i al meu TFM).

Observar quines tècniques funcionen, com s'encén la llum en els seus ulls quan comprenen una expressió o com perden la por a pronunciar sons nous, és una font d'inspiració constant. Aquestes classes són, per a mi, les puntades més delicades i necessàries de tot el teixit que estem creant. Estem cosint identitats, respectant les seues arrels però oferint-los el fil de la nostra llengua per a créixer junts.

Torne a casa amb la sensació que, en l'aula de nouvinguts, no només ensenyem valencià; estem ensenyant que la paraula és la millor benvinguda possible.




L'eixida que vam fer al Mercat Municipal de Montcada per aprendre i situar el vocabulari del menjar i les botigues.



El llibre que fem servir a l'aula de nouvinguts i algunes pàgines que mostren els continguts.





Comments

  1. Molt emocionant llegir-te, de veritat. Trobe reflectides en la teua determinació, en la teua clarividència amb el que signfica fer classes de llengua a nouvinguts, moltes de les línies de d'actuació que toca fer i que no sempre es duen a terme. Eixir al mercat, trobar la paraula viva, fer-la servir davant d’una parada, lligar-la a un aliment, a una necessitat, a una conversa real: això ho és, senzillament, tot. Em toca molt la fibra com expliques que el valencià deixa de ser “matèria” i esdevé acollida, pertinença i porta d’entrada a un lloc nou. Ací la llengua no s’imposa: acompanya, obri un món i diu, amb molta delicadesa, “tu també formes part d’ací”.

    ReplyDelete

Post a Comment