Paciència en cada puntada

 Paciència en cada puntada

Si el Batxillerat és una seda fina que cal polir, tal com m’ensenyà Maria, l'aula del PAC és un teixit especialment complex, ple de nusos i cicatrius, que demana unes mans d'una delicadesa i una força extraordinàries. L'altre dia vaig acompanyar Empar, la professora que tutoritza aquest grup amb una barreja de paciència infinita i una positivitat que em va deixar bocabadada.

Entrar en eixa aula és entrar en un univers d'una intensitat brutal. Hi ha de tot: alumnat amb Adaptacions Curriculars Individualitzades (ACIs), retards cognitius, TEA, situacions familiars complicades i absentistes greus. L'ambient és una un poc una corda tensa que vibra entre la cohesió i l’amistat d'un grup que se sent "diferent" i la violència verbal més crua.

No vos mentiré, el que vaig viure em va impactar. En una aula ordinària, el comportament d'eixe dia hauria suposat l'expulsió immediata de mig grup. Es criden, s'insulten, es llancen paraules que busquen ferir on més dol. Se’m va quedar gravada una frase, llançada com un ganivet d'una xiqueta a una altra: “Que te calles, que tu madre está muerta”. 

La realitat, que Empar m’explicà després, era ben estranya. La mare no està morta, en realitat, però la seua situació de drogoaddicció ha fet que la xiqueta visca amb la seua iaia. Darrere de cada insult hi ha una ràbia que no saben on posar, un crit d'ajuda disfressat d'agressivitat.

Aquesta és l’aula on més rebuig al valencià he vist. Enmig d'aquest escenari, on el rebuig a la llengua és sovint agressiu, Empar no va defallir. Va proposar activitats pràctiques, com crear el menú d'un restaurant per a treballar el vocabulari dels aliments, i va insistir en l'ús de la llengua, a pesar de les males contestacions.

Però el moment que ho va canviar tot va ser quan va sonar la música. Empar els va fer completar la lletra de la cançó “I tu, sols tu” d'El Diluvi. En eixe instant, va passar una cosa que em va ensenyar més sobre la docència que qualsevol manual pedagògic. L’alumna que s'havia negat de manera més violenta a parlar valencià i a fer classe o participar en les activitats, la que havia estat tot el temps a la defensiva, va acabar cantant, a mitja veu, la cançó d'El Diluvi. 

La lliçó més gran que m'enduguí d'aquell dia amb Empar fou la importància de les xicotetes victòries. 

Vaig aprendre que en aules com aquesta, el teler no es construeix amb grans peces, sinó amb fils individuals que aconseguim rescatar del fang. L'admiració que sent per l'Empar és absoluta. La seua actitud, motivació, paciència i la seua capacitat per a veure llum on sembla que només hi ha ombra és brutal. 

Eixe dia, les meues "puntades de saber" van ser més conscients que mai que ensenyar és, sobretot, acompanyar i no rendir-se. Perquè quan aconsegueixes que algú que només sap cridar acabe cantant en la teua llengua, saps que eixa xicoteta puntada ha valgut tota la pena del món.