Fils enredats i puntades de cura
No voldria que aquest blog fora només un aparador de seda brillant; la realitat de l'institut és molt més complexa i, de vegades, aspra. En un centre amb més de 1.500 alumnes i 150 professors, el teler col·lectiu no sempre funciona amb suavitat. Hi ha jornades on els fils s'enreden i ens toca actuar ràpid per a evitar que el teixit s'esbaldisca.
L'institut no és un camp de roses. Hi ha matins que han de dedicar-se a apagar focs i conflictes que ens recorden que l'adolescència és una etapa de tempestes. Hem viscut baralles intenses entre alumnes, la moda persistent, i preocupant, dels vàpers pels corredors, o eixes guàrdies assegudes en una taula al mig del passadís, vigilant que el trajecte "cap al bany" no es convertisca en un passeig sense retorn a l’aula. Són les puntades invisibles de la disciplina, eixe esforç constant per mantenir l'ordre en un ecosistema tan gran i viu.
Però, més enllà de la disciplina, hi ha una realitat més profunda i silenciosa que m'ha colpit: la fragilitat emocional de molts dels nostres joves. Darrere de cada mal comportament o de cada mirada absent, sovint s'amaga un fil que s'ha trencat. De fet, en el centre han detectat un gran nombre d'alumnes amb problemes psicològics que necessiten, més que mai, un acompanyament que no siga acadèmic, sinó humà. Per a donar resposta a aquestes esquerdes, el centre ha posat en marxa una iniciativa que m'ha semblat admirable: les “tutories afectives”.
En aquest projecte, a cada alumne o alumna que travessa dificultats emocionals o, fins i tot, processos de depressió, se li assigna un professor o professora de referència. No és algú que els posarà una nota, sinó algú a qui acudir quan el món pesa massa. La meua tutora, Neus, té la seua hora de tutoria afectiva els dilluns. La xiqueta amb qui està emparellada sap que, si es posa nerviosa o necessita desfogar-se, Neus estarà allí, preparada per a atendre-la, amb l'escolta activa com a única eina.
Aquesta proposta m'ha fet reflexionar sobre el vertader valor d'un institut. No som només transmissors de coneixement; som, a vegades, l'última xarxa de seguretat que evita que un fil caiga al buit. Atorgue un valor immens a aquestes tutories, pense que és una manera de dir-li a l'alumnat que, encara que estiguen passant per un moment fosc, el centre no els deixarà abandonats.
Ensenyar valencià és important, però assegurar-se que els fils de la vida de cada alumne aguanten la tensió del dia a dia és la puntada més humana i noble que podem donar.
Llegint el teu blog, amb aquestes reflexions tan íntimes i profundes del dia a dia docent, m’il·lusiona veure l’èmfasi que poses en les bones pràctiques, en l’entusiasme, en el rigor i la passió, i en fer de l’alumnat persones crítiques. Però també és molt valuós que no amagues els fils enredats: el conflicte, la fragilitat, el dol quotidià que també habita l’institut. La filanera ha descobert que la docència també passa per les puntades més discretes i complicades: cuidar, escoltar i sostindre l’alumnat quan els fils de la vida s’enreden i el món els pesa massa.
ReplyDelete