El repte de les mil textures
Acompanyar a Neus de classe en classe és, per a mi, com entrar en tallers artesans completament diferents cada vegada que sona el timbre. Encara que el material de treball siga el mateix, la nostra llengua, la manera de tractar-lo canvia radicalment depenent de qui tenim davant. Aquestos dies m'he parat a observar la dificultat d'eixa tasca tan invisible com essencial: l'adaptació.
M'ha fet reflexionar molt el fet d'explicar, per exemple, les propietats textuals. Neus em demanà que em preparara algunes classes i les impartira. No té res a vore fer-ho a 2n d'ESO que a 4t. Has de saber quines paraules triar, quins exemples posar i, sobretot, com fer-te entendre sense simplificar ni complicar massa l'explicació. És com si l'agulla s'haguera de fer més fina o més grossa per a adaptar-se al gruix de la tela que estem cosint en eixe moment.
Però el repte no acaba ahí. Una de les coses que més em crida l’atenció és la diferència entre dues classes d'un mateix curs. Inevitablement, acabes comparant-les.Neus i jo entrem en dos grups de 1r de Batxillerat i és sorprenent veure com un sempre va passes per davant de l'altre. En un sentim una fluïdesa natural, mentre que en l'altre sentim que hem d'apretar més, que hem de reforçar cada puntada perquè no es desfaça. És un projecte constant entre l'exigència i la paciència per a intentar que els dos grups arriben a la meta amb un resultat similar.
I si mirem encara més de prop, la complexitat es multiplica dins d'una mateixa aula. Més enllà de les adaptacions curriculars oficials per a l'alumnat amb necessitats especials, hi ha la realitat del ritme de cadascú. Avançar en el temari és un exercici d'equilibrisme: saber que una part de la classe et segueix amb la mirada atenta mentre uns altres, per motius ben diversos, es queden enredats en algun concepte anterior. Me n’adone de com de difícil és decidir quan cal continuar teixint i quan cal parar per a recollir aquells fils que s'han quedat solts!
Sé que aquestes són reflexions bàsiques, qüestions que ja ens explicaven a la facultat i que qualsevol podia esperar-se. Però viure-ho en directe, notar eixa pressió quan veus que algú no t'entén o que la classe se t'escapa de les mans, em fa pensar molt en el futur. Quan siga jo qui estiga al capdavant del teler, sense el paraigua de Neus, hauré d'aprendre a sentir la tensió de cada fil i a saber quina és la puntada justa que necessita cada alumne, cada classe i cada nivell.
Per ara, continue aprenent a mirar i vaig de camí a aprendre a cosir amb cura, com un vertader treball artesà que para atenció als detalls.
Ets una veritable filanera de sedes estimades, de la vida diària i quotidiana de l’aula: saps veure la textura de cada grup, la tensió de cada fil i la puntada justa que demana cada situació. Mostres una consciència docent molt fina: adaptar no és rebaixar, sinó saber llegir l’alumnat amb cura, exigència i paciència. I ara lamente encara més no haver fet aquella visita a la fàbrica, per veure els telers reals que tan bé t'adjuden i t’han ajudat a pensar l’ofici d’ensenyar.
ReplyDelete