El meu primer dia filant

  El meu primer dia filant

Ja han passat uns dies des d'aquell primer matí, però vull fer la mirada enrere per reviure tot el que vaig experimentar en la jornada que inaugurava aquest viatge. Sovint m’agrada reviure els moments mentre encara els tinc frescos, tindre flashbacks que em permeten exprémer les emocions que no sempre recordaré amb tanta claredat. Per eixe mateix motiu vull ara tractar de plasmar tot el que vaig sentir aquell dia, en un intent d’allargar-li la vida a la meua memòria. 

Encara guarde intacta la sensació d’incertesa que em recorria el cos. Jo sabia que entrar per primera vegada a una aula plena d'adolescents és exposar-se a una anàlisi implacable. Anava amb nervis, per a ser honesta, ja que sabia que m’examinarien de dalt a baix, que em jutjarien en silenci des de les seues cadires mentre jo intentava trobar el meu lloc. Fou una por que em va acompanyar durant tota la resta de la setmana, una precaució que considere justificada quan t'enfrontes a una etapa intensa com és l'adolescència. I, sincerament, no estic segura d’haverme desfet completament d’eixa sensació… Seguirem informant.

Tanmateix, la tensió es va començar a desfer en el lloc més inesperat: la cafeteria del centre durant l'hora del pati. Allí, entre el soroll del descans, vaig tindre la primera xarrada informal amb la meua tutora, en la que vam començar a estirar el fil de la memòria per veure "de qui érem" cadascuna. Resultà que, malgrat que Montcada es considera ciutat, encara preserva amb cura les connexions que ens recorden fins a quin punt ens sentim poble. Quan vos comentí en la meua primera puntada les meues motivacions de “transmetre una identitat i uns valors que manifesten la resistència dels fils que han passat de generació en generació” no pensava que seria tan literal i tan prompte. I és que vaig descobrir que això de deixar-nos petjades entre generacions no podia ajustar-se més al meu cas.

Després d’un breu interrogatori ja ens ubicàvem l’una a l’altra. La meua tutora em contà que recordava mon tio perquè havien anat junts a classe i ma mare li havia donat classes de confirmació a ella i repàs d’anglés al seu germà. Però el que va tancar el cercle de manera quasi poètica fou descobrir que sa mare havia sigut mestra meua en primària. Ella em va ensenyar Coneixement del Medi i jo vaig ser, si no m’enganye, l’última generació que va passar per les seues mans abans que es jubilara. Aquestes connexions em van fer vore’ns unides per puntades invisibles que vaig sentir que ens lligaven, ens unien. I recorde pensar que amb elles començava una complicitat amb què em sentia més acollida del que m’hauria sentit per qualsevol conjunt de paraules, per molt cordials que hagueren intentat ser. 

D’altra banda, també em va encantar la casualitat d'haver de dedicar eixe primer dia a una tasca preciosa: preparar el Dia de la Llengua Materna, que seria el següent dissabte 21. Vam fer que l'alumnat decorara uns cartells on escrivien paraules i frases en la seua llengua d'origen. Volíem visibilitzar el plurilingüisme que ens envolta i posar-lo en valor. Durant els dies següents, vam anar completant un mural col·lectiu on s'exposaven tots els cartellets. Al centre, destacades amb una base groga, vam col·locar les llengües estrangeres. Volíem que destacaren especialment, com a mostra de respecte i curiositat per les llengües amb què convivim diàriament. Fou la nostra manera de dir que, encara que tenim fils de colors diferents, tots estem teixint la mateixa tela. I, sincerament, aquest projecte fou una mostra ideal del que jo entenc per teixir saber. (Vos done el gust d'esenyar-vos el projecte!)

En acabar aquell primer dia encara sentia la por, i vaig eixir del centre amb una inevitable sensació de cansament perquè havia sigut una jornada exigent físicament i psicològica. Però, sobretot, vaig sentir la il·lusió que germinava i com els patrons del meu projecte tèxtil i educatiu anaven enllestint-se i prenent una forma que començava a permetre’m vore quins resultats volia perseguir.